L’ètica de la mobilitat sostenible

La mobilitat ás la capacitat de traslladar i transportar persones i mercaderies d’un origen-destinació, essent un del pilars del desenvolupament econòmic i social del nostre temps. La mobilitat i els seus modes de transport són vistos tradicionalment com uns elements positius i dinamitzadors de la nostra societat. La mobilitat generadora de més desplaçaments, més ràpids, distants i segurs, el seu desenvolupament tecnològic (I+D+I), les seves infraestructures semblen no suficients fins i tot en època de crisi, en l’imaginari social. Demandes que malgrat tot generen la congestió, contaminació, estrés, el soroll, el cost, accidents… com a externalitats negatives a suportar pel conjunt dels ciutadans, si no ens plantegem nous paradigmes en el conjunt del sistema. La resposta a la necessitat de continuar planificant i gestionant la mobilitat, conscients dels seus efectes negatius, provoca un nou concepte de la mobilitat, la mobilitat sostenible, que a partir del reconeixement de la mobilitat com un dret ha de ser generadora d’una nova ètica normativa per tal de garantir més seguretat integral, salut, igualtat d’oportunitats i reducció de combustible i CO2 Mobilitat sostenible que a través de nous paradigmes i eines com la planificació urbanística concurrent, integral i transversal, de la gestió d’un mix dels diferents modes de transport, d’ una regulació normativa garantista però alhora congruent i proporcional, han d’aconseguir, al marge dels objectius específics de la planificació física i funcional, el canvi d’hàbits i de comportament per un ús més racional dels diferents modes de transports. Una nova ètica de comportament viari, que s’ha d’aconseguir mitjançant una integració i coherència entre els principis i les pràctiques, el que es coneix , per “buenos modales” avui en desús, i que fan referència a les maneres de ser i de fer coherents amb els principis que un diu creure. Per què una nova cultura ètica? Molts estudis avalen que “les barreres” per aconseguir una mobilitat sostenible és la falta de percepció en el comportament propi (principis i pràctiques), al no reconèixer la cooperació als danys comuns que els hàbits individuals produeixen. Percepció negativa que s’alimenta i justifica per polítiques dels governs, per exemple, de les polítiques de l’urbanisme de la difusió, baixa qualitat del transport públic, el seu cost, una Llei de Seguretat Viària “massa” punitiva (especialment en velocitat i alcoholèmia i drogues) que donen lloc a antigues i males pràctiques en l’ús del vehicle privat. També a l’associar l’estalvi i eficiència energètica amb una pèrdua de qualitat de vida, clara “barrera” social per l’aplicació de pautes de consum més raonables. Per una altra banda, l’existència d’una percepció positiva per l’acceptació de nous hàbits en l’ús de modes més sostenibles (bici, transport públic i taxi híbrid). A les limitacions de la llibertat d’elecció i ús, especialment en l’automòbil (zones 30, zones per a vianants, ordenació viària, etc..). Assimilació de noves càrregues econòmiques (peatges, zona blava-verda, aparcament, futura vinyeta, etc.) o un nou concepte de cost-ús (no al cotxe de propietat sinó de lloguer, cotxe compartit, etc) Aquestes reflexions posen en evidència la necessitat d’una ètica transversal en la planificació, gestió i formació de la mobilitat tant a nivell polític com econòmic, conceptual i social, però cal tenir en compte que la cultura ètica del comportament viari és patrimoni dels ciutadans, conceptes com l’espai d’un bé compartit, necessitats de codis i lleis, institucions i agents com a element fonamental de convivència, els mites de la llibertat, drets i deures, raons i emocions, joves grup de risc, conductor verd, educació generadora de civisme, etc. Són els elements que configuren la trilogia seguretat viària, ecologia i civisme. Es diu “que la manera de conduir és un reflex directe de la manera de viure”. Aquesta és la clau de volta de la nova cultura ètica de la mobilitat sostenible.