Com ens sentim en relació a la notra empresa o organització, alineats o alienats? Si Marx té raó i ens sentim alienats, és a dir, explotats, anem malament. Si estic d’acord amb els objectius de l’empresa, aquesta anirà millor i, personalment, estaré més content.
En aquests moments s’està fent responsable de tots el mals que ens afecten a l’empresa, en el sentit més general. Crítiques per part del govern de l’estat i dels sindicats. També es diu que els empresaris i els dirigents són dolents, i sempre en genèric. Un dels llocs on es vitupera més les empreses és dins de la universitat, tant per part dels professors com dels alumnes. Perdoneu-me però no ho entenc.
Hi ha empreses bones i empreses dolentes, universitats bones i dolentes, estudiants bons i dolents, organitzacions socials de tota mena bones i de dolentes i persones bones i dolentes. Les darreres són la base de la societat i són les que fan que les organitzacions siguin el que són.
Fa pocs dies que un catedràtic em va dir que la universitat no era una empresa. Volia marcar diferències amb la meva interpretació al demanar perquè servien els diners públics invertits envers els resultats que se n’obtenien. La resposta que una institució o organització no és una empresa ja l’he escoltada en molts llocs diferents. M’ha semblat més una excusa per no rendir comptes que altra cosa o també la por o el temor de no haver de fer-ho o, simplement, ignorància.
De la crisi econòmica que estem vivint se’n parlarà durant molts anys. Encara que, en essència, aquesta pertorbació té l’orígen en causes semblants a les que han detonat altres crisis globals (sobrevaloració dels actius i endeutament excessiu d’empreses i famílies), la seva especial gravetat pot ser explicada en una part important per les conseqüències indesitjables de l’extraordinari desenvolupament tecnològic en el si del sistema econòmic i, molt especialment, del sistema financer, de la complexitat dels productes comercialitzats i de l’abast internacional i pràcticament instantani de la contractació d’aquests.
En el seu llibre titulat “All life is problem solving”, Karl Popper diu que qui té valors té problemes i qui no té valors no té problemes. Durant molts anys, les escoles de negoci ens han recomanat de substituir la paraula problema per repte o oportunitat o d’altres de semblants. El motiu està basat en maquillar el nom problema de connotacions negatives en la nostra societat. Això està bé però no deixa de ser un camuflatge i potser fóra bo que féssim cas del que diu Popper i fóssim capaços d’acceptar els problemes tal i com són i utilitzar-los com a referents per als nostres valors personals i/o professionals. La clau és abordar-los i resoldre’ls!
En Ramon Palacio fa una reflexió, a rel de la crisi que estem vivint, sobre alguns aspectes rellevants de la situació social i econòmica de Catalunya.
Fa un temps llegia un article on el degà d’una facultat recomanava als estudiants que en la mesura del possible no creessin nous grups d’activitats. Els hi recomanava que s’integressin a grups que ja estiguessin en funcionament d’activitats semblants, no necessàriament iguals, i que a partir de les sinèrgies, la generositat, la participació, el treball en equip (allò que en parlem tant quan es tracta dels altres) conseguissin fer més i a un cost menor.
El dia 28 d’octubre se celebra interACC1Ó, un esdeveniment referencial per la competitivitat de l’empresa catalana. Centrant-se en fomentar la innovació i la internacionalització, aquesta jornada s’alinea amb el que han estat posicionaments centrals al recorregut del Cercle. En aquest article, se’n presenten els principals objectius i característiques i s’encoratja als associats i amics del Cercle per al Coneixement a participar-hi activament.
Tots els nois i noies han de donar resposta a aquesta pregunta en algun moment de la seva vida: què vull ser quan sigui gran? Si no ho fan, algú ho farà per ells: el pare o la mare, l’amic del moment o el pur atzar que porta segons bufa el vent.
El mateix passa als països com Catalunya.
Em sorprèn cada vegada més que una Universitat pugui definir-se com a difusora dels coneixements que té dins seu. Ja està bé tenir una definició tan clara, però en la meva opinió és un indicatiu que prioritza més la docència que la recerca. Per contra, la Universitat que defineix que la seva missió és la recerca dels límits del coneixement està prioritzant la recerca. El dos models extrems són igualment vàlids, de la mateixa manera que ho són els entremitjos. Però a partir del moment que es defineix d’una manera, és necessari ser coherent amb les accions i els treballs que hi van associats.