El futur de les condicions financeres: canvi de paradigma?

Estem immersos en una nova era, la dels tipus d’interès baixos, conseqüència sobretot de “la transformació econòmica i social profunda lligada a l’envelliment de la població i al canvi tecnològic, dos factors que han pressionat a l’alça l’estalvi i han disminuït la propensió a la inversió”, va afirmar Oriol Carreras. Degut al fort endeutament públic de les economies desenvolupades i a les grans demandes de democratització de les institucions, pot ser que en aquesta nova era haguem de “tornar a defensar la independència dels bancs centrals”, que ha permès una de les etapes de més estabilitat i progrés econòmic, va sentenciar Oriol Aspachs.

En el context actual —de tipus d’interès baixos, baixa inflació i creixement econòmic—, cal esperar menys marge de la política monetària quan l’economia comenci a desaccelerar. En aquest sentit, Javier García-Arenas va apuntar algunes alternatives que poden implementar els bancs centrals. La primera és mantenir el tipus d’interès com a eina principal i redefinir l’objectiu d’inflació. No obstant, aquesta opció pot generar pèrdua de credibilitat del banc central si l’objectiu no es pot assolir finalment, com ha passat al Japó. La segona alternativa és la que s’ha aplicat des de després de la crisi financera del 2008, que consta en mantenir els objectius actuals i incorporar mesures no convencionals (comunicació i polítiques de balanç, com les compres d’actius), que tampoc són exemptes de límits, com els desequilibris financers que se’n poden derivar i la credibilitat dels inversors. Arribats a aquest punt, Javier García-Arenas va llençar a l’aire el debat existent: l’estabilitat financera hauria de ser un objectiu en si mateix dels bancs centrals?

En el torn de preguntes, es va qüestionar la sostenibilitat dels tipus d’interès baixos per a l’economia, en un context de baixa productivitat i elevat endeutament públic. “És cert que en època de recessió hi ha perill que s’enfili la prima de risc”, va afirmar Oriol Aspachs, però cal ressaltar que l’escenari central als països desenvolupats no és alarmant, amb un “desapalancament corporatiu i un deute públic mínimament raonable”.